Surto de casa amb una ampolla d’aigua, una llibreta i un llapis (tot molt petit perquè no destorbi) i una màquina de fotos disposada a seguir entrenant una mirada pròpia, que s’ha anat formant al llarg de molt anys de conviure amb un paisatge perifèric, aparentment irrellevant, estèticament caòtic i urbanísticament oblidat.
Sempre he trobat en aquests territoris una poètica que em costa treball explicar. L’evident lletjor d’un entorn degradat no sembla ser un escenari propici per a dissertacions estètiques, i en canvi aqui m’hi trobo sovint, reivindicant aquesta diferència que s’allunya de l’asèpsia que s’ha instal·lat a les nostres vides occidentals, europees, desenvolupades i bla, bla, bla.
Quina poca memòria la nostra que ja no recorda (o no vol recordar) la història que ens és explicada des d’aquest desordre paisatgístic dels darrers 50 anys, des dels desastres urbanístics, la garreperia institucional envers la perifèria, la unificació i imposició d’un gust aliè a moltes biografies locals.
En aquests temps també, a on la fotografia ha esdevingut un apèndix més del cos, (que no un altre ull), caminar el paisatge vol apropar la fotografia a l’experiència i proposar un exercici de mirada conscient i d’aprehensió pausada de la realitat.
És una proposta de treball construïda a partir de dos eixos vertebradors: la fotografia i el paisatge. El seu objectiu és contribuir a la reflexió sobre el territori, sobre les seves particularitats i sobre la seva capacitat d’esdevenir testimoni vivencial.
Contempla 3 sessions de treball: