REALITATS EDUCATIVES I ESPAIS DE COL·LABORACIÓ

El primer que cal tenir en compte és que, tot i que els interessos poden ser molt propers, els objectius educatius de l’educació formal i els de l’educació no formal, pel que fa a l’art, no són els mateixos. Des de l’educació formal hi ha una exigència curricular que sovint condiciona el programa pedagògic i una estructura menys flexible fruit de la pròpia realitat acadèmica, del propi funcionament dels centres i de la coexistència de tot un entramat de docents, horaris, matèries, possibilitats econòmiques, etc. que condiciona el programa que cal seguir. Es treballa amb els mateixos alumnes de manera continuada, la qual cosa permet plantejar-se uns objectius a llarg termini, però la presència de matèria artística en els plans acadèmics és escassa, la qual cosa redueix la quantitat d’objectius possibles d’assolir.

Respecte a l’educació no formal, a ningú li passa per alt que existeix una àmplia oferta de formació educativa pel que fa a temes artístics. Crec, però, que la més interessant és justament aquella que no repeteix els models que ja existeixen en els centres docents, sinó que investiga i aprofundeix en diferents aspectes del món de l’art des d’uns tipus de projectes que resulten difícils de plantejar dins l’estructura acadèmica i que presenten un major grau d’experimentació i de risc pel que fa a la creativitat en les seves metodologies educatives. És cert que en aquest tipus de projectes als quals em refereixo es treballa amb uns objectius més immediats. Sovint són experiències amb un públic del qual no es pot saber una continuïtat, i s’han d’avaluar respecte a cada proposta concreta, però la diversitat dels seus orígens posa en relleu la diversitat de plantejaments possibles pel que fa a una educació artística contemporània: artistes que revisen qüestions que tenen a veure amb la seva pròpia pràctica creativa, grups de treball que fan recerca en els nous models de participació artística, comissaris que deriven els seus projectes cap a altres espais no exclusivament artístics i més comuns, museus que participen del debat i l’anàlisi d’alguns temes de la nostra contemporaneïtat, col·lectius que incorporen l’espectador com un element actiu dins els seus projectes, etc. són alguns dels exemples d’aquestes noves pràctiques, situades a mig camí entre l’art i l’educació.

Tot i que probablement cap de les dues maneres de fer podria funcionar amb els condicionants que comporta l’altra, excepte que estiguéssim parlant d’una formació exclusivament artística (que no és el cas), és precisament aquesta diferència i les seves pròpies metodologies allò que em sembla interessant de potenciar per tal que la coexistència d’aquestes dues pràctiques, dins d’una relació de coneixement mutu, generi una visió de l’art més d’acord amb el present.

Malauradament, en els programes educatius (sobretot pel que fa a Primària) hi ha una escassa presència de l’art contemporani i poc coneixement per part del professorat. Aquesta mena de projectes són una bona eina de connexió. És per aquesta raó que la participació del públic escolar de qualsevol edat en aquestes propostes em sembla necessària, perquè es generin espais de relació amb les pràctiques artístiques actuals, mitjançant la participació directa, el debat i el sentit crític. També, però, perquè ofereixen la possibilitat d’experimentar en l’estructura acadèmica algunes pràctiques educatives més arriscades i metodologies de treball més transversals a l’aula.

L’objectiu, doncs, és articular propostes de treball en col·laboració, tant a dins com a fora dels centres, però des d’un criteri pedagògic clar. Correspon, això sí, a cadascun dels agents implicats treballar des del seu propi àmbit, per potenciar aquests espais de connexió de manera estable i continuada, o difícilment es podrà construir un nexe coherent entre allò que succeeix a l’aula i el que, de portes enfora, ens mostra una realitat artística que mai és estacionària.

 

Conxa Antonio

Text publicat a la revista Q_Creació Artística i Patrimoni Cultural_05. Manresa, desembre 2005